xbastardas

Guanyador:

LAS
BATAS MÁS FUERTES – REVISTA PANENKA

DISCURS:

Alcalde, regidors, Companys de la
revista Panenka, de l’escola PAIDOS, del FC Fruitosenc, representants de la Federació
Catalana de Futbol, amics i amigues de Sant Fruitós Escola de Futbol, gràcies
per acompanyar-nos en aquesta 8a edició.

El RIUDOR,  és un premi que com sabeu, any rere any busca
portar a Sant Fruitós una iniciativa que a través de l’esport ens acosti als
valors que tan fermament hi van lligats i que tant defensem.

Els que ens heu anat seguint convindreu
amb mi que en les edicions anteriors d’aquest premi, hem tingut la sort d’emocionar-nos
d’emocionar-nos en la lluita de l’Anty, hem valorat l’esforç del Raúl a través
del documental “26 de abril, play again” denunciant la violència en el  futbol modest, hem aprés humanitat amb l’ex
perico Joan Golobart i els seus artícles a La Vanguardia, hem vist l’esforç
titànic de la gent de la fundació Sant Tomàs-PARMO amb la gent discapacitada,
hem conegut maneres de competir diferents amb la iniciativa “Juga Verd Play”
del Consell Esportiu del Baix Llobregat, hem cregut en la tasca social de l’ONG
Diapo i hem vist en l’anterior edició que darrera una corporació gegantina com
el CIO, també hi ha un treball social d’extraordinaria humanitat i lluita per
protegir els esportistes refugiats, treballar per la pau.

Perque això és aquest premi, donar llum
a iniciatives que considerem ajuden a deixar emprenta, allunyant-nos d’aquell
món ferotge del que hauríem d’anar-nos apartant i arraconanant cada cop més, perquè
durant la nostra vida podrem comprar només allò que tingui preu. Allò que te
valor ens ho haurem de guanyar.

No fa massa, Megan Rapinoe, la millor
jugadora de futbol del món, en el seu discurs després de rebre el premi The
Best i dirigint-se als assistents allà presents els hi deia:

“Tots els que estem aquí
tenim una oportunitat, podem utilitzar el futbol per a canviar el món. Tenim un
poder increïble en aquesta sala per a lluitar contra el masclisme, el racisme i
l’homofobia”.

I no li falta raó. Totes i tots els que
tenim la sort d’estar al capdavant d’una entitat, d’una institució o teniu la
sort de ser entrenadors de base, tenim el deure de fer tot allò que estigui a
les nostres mans per transmetre valors, per incidir en fer un esport millor i
en definitiva en contribuir en fer un món més just. Però no n’hi ha prou en
dir-ho. Cal fer-ho. Cal actuar.

Avui vivim en un món on la immediatesa
és esencial, on la globalització ens permet menjar fruita fora d’estació, on
viatjar s’ha convertit en un hobby, on escoltem més a la gent que escriu o
parla a través de les xarxes socials que no pas al nostre veí o veina i on la
fotografia del moment o del que fem o del que mengem és el referent de moltes
vides.

I aquest món ens amaga i ens disfressa
realitats. Realitats que en el món de l’esport també ens porten a desigualtats
i mancances socials. Aquest any 2019 que fa poc hem deixat enrere ha mantingut
desigualtats endèmiques, atacs i insults xenòfogs, racistes i masclistes, em
vist que l’engany segueix sent prioritari davant la lleialtat o que la
violència en molts camps o estadis segueix sent una costant. Però aquest 2019,
també ens ha dut a abatre una part d’aquest mur de la desigualtat, econòmica en
alguns paisos (com Austràlia i Espanya) i social en altres com a l’Iran on
s’han obert le portes dels estadis per permetre assitir-hi a les dones com a
aficionades.

Malgrat és una excel.lent noticia no
se’ns pot escapar, que aquesta mesura aperturista d’aquest règim teocràtic te a
veure amb la forta pressió social després de la mort immolant-se a lo bonzo de
Sahar Khabazi, una dona aficionada del Esteghal Teheran FC, que va decidir
treure’s la vida com a senyal de protesta per a totes les dones que tenien
prohibit l’accés als estadis.

Mica en mica acabarem ensorrant el mur
de la desigualtat, perquè el futbol ens apassiona, el futbol ens fa sentir
pessigolles a l’estòmac, el futbol ens fa estar pendents del rellotge, el
futbol ens fa despertar més contents, el futbol ens porta a dormir tristos,
però en definitiva aquest és el futbol que ens agrada. El futbol que només és futbol.
Un futbol ple de valors d’humanitat, de solidaritat, d’igualtat, d’amor envers
els altres i com us deia l’any passat un futbol per a deixar empremta i no pas per
a trepitjar.

La vida d’un nen o nena hauria de ser
plena d’alegria. La infància és una etapa plena d’inocència en la que tot es
bassa en descobrir, jugar, gaudir i sentir l’amor de la família. A vegades,
però les enfermetats truquen a la porta i un nen o una nena es troben davant d’una
malaltia. És el pitjor rival de joc que hi ha. Enfrontar-s’hi no és d’aquells
partits que et venen de gust jugar, però aquest partit també es pot superar.

Aquest any, premiem la gent de la revista
Panenka i més concretamente la campanya impulsada per ells “las batas más fuertes”,
una potent iniciativa que necessita de l’ajuda de clubs i d’hospitals que
vulguin jugar aquest magnífic partit.

Aquesta iniciativa té com a objectiu
donar suport i una força extra per a tots aquells infants ingressats. Per això s’han
convertit samarretes d’equips de futbol en bates d’hospital. Aquestes bates amb
els colors de l’equip de l’ànima els/les acompanya durant la seva estada a
l’hospital, fent-los poderosos, sent el seu SUPERHEROI personal, perquè quan
algú sent passió per alguna cosa, res ni ningú el pot vèncer. Les bates aconsegueixen
reduir l’estres, l’estat d’ànim dels nens i nenes és més positiu i per tant la
seva recuperació molt més ràpida.

La iniciativa “las batas más fuertes”,
segurament no ajudarà a lluitar directament contra el masclisme, el racisme i
l’homofobia, però a ben segur que ajudarà i contribuirà a canviar el petit món
d’aquests infants i el de les seves famílies.

Gràcies.

Sant Fruitós de Bages, 25 de gener de
2020

Guanyador: CIO

DISCURS:

Bona nit.

Director General del Comité Internacional Olímpic, Secretari General de l’Esport, Alcalde, President del Consell Esportiu del Bages, Regidors, companys i companyes de l’escola Paidos, del FC Fruitosenc i de la Federació Catalana de Futbol, amics i amigues, moltes gràcies per acompanyar-nos i als que no sou de Sant Fruitós, que tingueu una molt bona estada al nostre poble, benvinguts.

Algú va escriure una vegada que era millor mirar les empremtes que un deixa que no pas les seves trepitjades. Aquest premi és una mica això. Mira cap a aquells qui deixen empremta. Empremtes grans o petites, més marcades o lleugerament desdibuixades, amb repercussió als mitjans o més anònimes. Però el Premi RIUDOR mira l’horitzó any rere any buscant a aquells que d’una o altre manera deixen empremta i en definitiva lluiten per deixar-nos un món millor.

Quant fa 6 anys lliuràvem aquest mateix guardó a l’ONG Diapo en un acte senzill al camp de futbol de la nostra localitat, no pensàvem pas que aquest reconeixement pogués tenir la força per mantenir-se. Hem perseverat i ens hem mantingut ferms, perquè aquest és un premi poc habitual. No escollim el millor gol, ni el millors equip, ni tampoc el millor jugador o jugadora. El Premi RIUDOR posa l’accent en reconèixer accions encaminades a fer-nos reflexionar més enllà de la competició pura i dura que, per petites que puguin ser, vagin aportant el seu gra de sorra i, a pas de formiga, ens ajudin a entendre què significa fer esport més enllà del resultat.

Com a entitat esportiva, creiem fermament en la transmissió de valors quan fem esport. Aquest, el nostre, és un projecte (com la majoria de vosaltres coneixeu) que va començar l’any 2012, de la mà del FC Fruitosenc i de l’escola Paidos. Aleshores es va posar en marxa una manera d’entrenar, de jugar a futbol on els valors són l’eina principal que ens ajuda a créixer en la vida i a transitar pel camí per on competir.

Ens omple d’orgull guanyar, però també ens ajuda molt el perdre. No hi ha cap victòria sense derrotes prèvies. Fa pocs dies, en un partit d’alevins, un dels nostres jugadors, va demanar ajuda amb la mirada al seu entrenador, necessitava donar resposta a una situació anòmala que acabava de sorgir. L’àrbitre ens havia xiulat un penal a favor inexistent. El Lluc sabia que intentar fer gol era el que tothom esperava, però ell creia que allò no era just perquè sabia que no ho havia estat. L’entrenador va respondre-li a la seva mirada: “fes el que tu creguis que has de fer, sigues valent”. El Lluc va plantar la pilota al punt de penal i va acabar passant la pilota al porter de l’equip rival.

No deixa de ser una anècdota, però aquests gestos ens ajuden a créixer en una societat cada cop amb menys cor i empatia envers l’altre. Aquestes petites històries són les nostres grans victòries, les victòries de la nostra modesta escola de futbol i en definitiva són victòries de la nostra societat.

Avui celebrem aquest esdeveniment per primera vegada al Teatre Casal Cultural. Un teatre vell, remodelat recentment i que traspua cultura i activitat social de la nostra gent. Cultura i esport units de la mà. Un binomi sobre el qual el CIO ha sustentat els seus projectes al llarg del temps i des de fa uns anys ha crescut sustentat també sobre un tercer pilar, que no per

ser més recent és menys important: la conservació del medi ambient. Això ens posa al davant una entitat viva i amb ànima pròpia. Un gegant mediàtic. Una multi corporació esportiva amb un immens caire i voluntat socials.

És aquesta darrera vesant social la que més hem valorat. Convençuts que la seva lluita és una clara forma de posar a l’aparador una ferma defensa contra els abusos, un clam a la llibertat dels atletes i una defensa dels seus drets. No puc amagar la satisfacció que tinc com a president de SFEF, però sobretot com a santfruitosenc de poder tenir avui aquí a un bagenc, Director General del CIO.

Permeteu-me, però, i abans de continuar fer unes mencions especials:

M’agradaria agrair al nostre ajuntament la voluntat d’ajudar-nos a organitzar aquest acte. Vull enviar també una abraçada al Pere Flores, una persona incombustible i que per motius laborals no ens pot acompanyar i que ha estat company de viatge durant moltes setmanes ajudant a muntar aquest vespre, però molt especialment vull fer aquest agraïment al Sr. Pere Miró per totes i tantes facilitats que ens ha donat per fer-lo possible.

Després d’aquest parèntesi, reprenc el fil,

L’esport activa les nostres emocions i sentiments i per tant influeix plenament en les nostres actituds i comportaments.

Per això, hem de ser conscients de les hores de negociació, d’estires i arronses que hi ha darrere la fita d’aconseguir reunir sota una mateixa bandera en els darrers JJOO d’hivern de Pyeong-chang a dos països tant allunyats política, econòmica i socialment com són les dues Corees, o quan s’aconsegueix aturar conflictes armats al llarg de la disputa dels Jocs amb les treves Olímpiques o be quan es defensa les atletes que tenen les llibertats individuals restringides pels seus països i governs o be quan es visualitza el problema dels atletes refugiats a causa de conflictes armats tot fent-los desfilar sota la bandera olímpica. Darrera d’aquestes tasques i negociacions i moltes d’altres hi ha el CIO, el Sr. Pere Miró i el seu equip.

Quan un es posa a pensar creu fermament que el CIO es plenament mereixedor d’aquest guardó i de molts més altres que no fan, sinó reconèixer una trajectòria i una tasca permanent per fer de l’esport molt més que una competició.

I ja per acabar, una reflexió: no seré pas jo qui digui que hem vingut a fer en aquest món, però el que si se, es que prefereixo els que deixen petjada, que els que trepitgen.

Moltes gràcies.

Sant Fruitós de Bages, 18 de gener de 2018

Guanyador: RAÚL SÁNCHEZ

DISCURS:

DISCURS DEL PRESIDENT DE SFEscolaFutbol

Alcalde, regidors, Esteve, Arcadi, Raúl, companyes i companys,

En nom de Sant Fruitós Escola de Futbol, us dono la benvinguda a la 6ª edició del premi RIUDOR.

Com veureu després, i gràcies a les magnífiques mans de la ceramista Maria Gelabert, tenim un nou premi fet en fang, una peça única que simbolitza la nostra entitat i els valors que volem transmetre. Una peça d’art amb molta més vida i calidesa.

Com ja és habitual, en aquest acte d’entrega del RIUDOR, venim a destacar i a posar en coneixement una actitud en transmissió de valors d’una o altra manera relacionada amb el món de l’esport.

Un món, aquest de l’esport, en el que no és fàcil ser-hi, ple de competència, de supervivència per ser el millor, de competitivitat desmesurada i on és habitual escoltar en les pinyes dels joves jugadors prèvies als partits el crit de GUANYAR, GUANYAR, GUANYAR.

Com a país, podem seguir apostant per un esport amb esportistes d’elit, per que no. Però, on cal treballar, on cal clavar de veritat els colzes, on cal fer polítiques educatives potents, és en aquest grapat de nens i nenes que veuen en l’esport, també un punt de diversió.

Un esport ben enfocat, ben focalitzat on hi destaqui el sacrifici, el treball, l’esperit de superació, la recerca de solucions, l’acceptació d’unes regles, el respecte, el sentiment de formar part d’un grup, l’aprenentatge d’acceptar la derrota, el fracàs com a eina de millora… i tants i tants altres valors que s’hi poden transmetre, serà sempre molt millor que aquell altra esport dirigit, egoista i idolatrat.

Si jo ara us preguntés (als que sou pares i mares) sobre si el vostre fill o filla practica algun esport, molts em diríeu: “Sí”.Però tot seguit molts afegiríeu una d’aquestes dues frases:

“mentre fa esport estic tranquil perquè està fent una cosa sana”

o be,

“mentre està fent esport no és en un altre lloc”.

Com és obvi, això és una evidència. No us puc pas contradir cap d’aquestes dues afirmacions. Però com a pares i mares, com a entrenadors, com educadors, com a gent que tenim, diguem “certa” responsabilitat hem de ser conscients que l’esport té una naturalesa com a mínim ambivalent.

La pràctica esportiva és una cosa sana, SÍ. Però també és una font d’educació, d’integració, de millora personal i de millora col·lectiva.

Un projecte de formació en valors a través de l’esport significa, per part dels que hi intervenen o hi intervenim, una dedicació de temps i d’esforç considerables.

Els esportistes, entrenadors i dirigents professionals massa cops, no acostumen a ser un model esportiu ni professional pels joves, sinó ben be tot el contrari.

Com a responsables d’educar, no ens podem permetre que aquests mals exemples siguin on s’emmirallen els nostres joves esportistes.

Com adults, cadascú de nosaltres, hauríem d’exigir-nos, hauríem d’auto exigir-nos, ser el mirall dels nostres esportistes.

I ja per anar enllestint aquesta intervenció, us faria una altra pregunta.

És l’esport una eina on aconseguir transmetre valors?

No en tinc cap dubte. És més, crec fermament que és un mitjà educatiu extraordinari per a la formació dels nostres fills.

Encara que sembli un contrasentit, el problema radica en no adonar-nos en que la principal finalitat de l’esport com la de qualsevol altra JOC és GUANYAR. Si, si GUANYAR.  Però compte amb aquest GUANYAR.

Si aquest GUANYAR el posem com a única finalitat, com a única premissa estem perduts. I llavors de totes totes haurem perdut. No formarem i no educarem.

Perquè l’esport, el joc, es converteix només en voler DERROTAR a l’altra com sigui. Sense escrúpols i de qualsevol manera. Amb argúcies i fins i tot amb trampes, si cal.

Però quan aquest GUANYAR el fem servir com a mitjà, com a mètode per a seguir millorant, llavors, llavors és quan si perdem no passa res, perquè aquesta derrota ens condueix a reconèixer les nostres errades i les nostres mancances. I això ens ajudarà a seguir millorant, a ser millors, a ser més forts i a créixer dins d’aquest món.

Si som capaços de fer això, de ben segur que podrem dir: Que… ja hi som. Hem trobat el camí.  Perquè ara ja estem parlant de transmetre valors a través de l’esport.

Per tant, l’esport com a tal no ens pot educar en valors; Perquè, en definitiva, tot acaba depenent de com articulem la pràctica esportiva. Per tant de com articulem l’ensenyament d’aquest esport.

Moltes gràcies.

Sant Fruitós de Bages, 27 de gener de 2018

Guanyador: ANTY GARCIA

Perquè: S’ha valorat la seva lluita diària contra l’ELA, fent d’aquesta lluita un camí visible de treball, esforç i dedicació permanent. Donant-li visibilitat pública a través del futbol.

DISCURS:

Alcalde, Regidors, companys, amics…, gràcies per acompanyar-nos en aquesta cinquena edició del Premi RIUDOR. L’ONG Diapo, en Joan Golobart, la Fundació St. Tomàs-PARMO i el Consell Esportiu del Baix Llobregat, amb el seu programa Juga Verd Play, han estat els guanyadors en les edicions anteriors, però…

No us enganyo si us dic que aquesta és la presentació d’un Premi RIUDOR que EMOCIONALMENT més m’ha costat preparar.

No fa massa que conec l’Anty, des de fa uns mesos que ens hem anat creuant missatges per WhatsApp. Recordo especialment un dia al matí, jo li escrivia que estava mirant de que vingués a completar-nos aquest vespre de dissabte, l’Arnau Sala. L’Anty, de seguida em va contestar. Em deia que, a ben segur, ell havia arribat a jugar contra l’Arnau, i com aquell qui no vol, és va desencadenar una llarga conversa escrita, apassionada, vital, plena. On tots dos ens explicàvem aventures i vivències del nostre món, el futbol. Allà, en aquella conversa, vaig descobrir l’Antonio García, l’Anty. Un paio apassionat, un home íntegre que ha fet girar la seva vida al voltant del futbol, de la seva família i dels seus amics. “Yo soy futbolista” escriu al seu llibre. Segur, Anty, segur! Ets un futbolista de cap a peus, no en tinc cap mena de dubte.

Aquest és el seu llibre, escrit des del cor. És el llibre dels seus records, és el llibre de la seva vida, però ben be que podria ser la meva o la de qualsevol de vosaltres.

Fa uns anys, com ja ha dit el Pere, a l’Anty, li diagnostiquen que te esclerosi lateral amiotròfica, més coneguda com a ELA. Com sabeu, parlem d’una malaltia degenerativa que malauradament no te cura a dia d’avui.

L’Anty podria haver pres molts camins quan rep la noticia. Podria haver pres moltes decisions. Però en pren sobretot una, decidit, s’aferra a lluitar diàriament contra l’ELA i pren el futbol com a vincle catalitzador de les seves emocions i com a punt convergent de totes les seves forces. El pren com a eina de lluita davant el que li toca viure.

En moments com aquest, és quan és veu la grandesa de l’esport, és quan és veu la veritable grandesa del futbol que pren uns matisos que clarament s’allunyen del que se’ns ensenya a través del mitjans i dels focus mediàtics. Aquí no parlem d’aconseguir títols, aquí no parlem de favoritismes per un equip o per un altre. Aquí parlem de jugar un partit, el partit dels partits, el partit de la vida.

Éste es el partido más complicado de jugar, Anty. Pero no tengamos dudas, que aunque sea en el último penalty de la tanda, éste partido lo ganarás, entre tots te’l farem guanyar. Entre tots te l’hem de fer guanyar. Jugues en el millor equip, segur, la Sira, la mare, el teus germans, la família i tots els teus amics, que són molts i bons. Des d’avui, Anty, també ens tindràs al teu equip, per jugar junts, per lluitar plegats, per que les victòries queden escrites en els llibres, però la forma d’aconseguir-les sempre ens quedarà a la memòria.

Com a President de Sant Fruitós Escola de Futbol, tinc la satisfacció de fer entrega d’aquest guardó del Premi RIUDOR corresponent a l’any 2016, per la seva lluita i voluntat diària de trobar una sortida al seu atzucac i sense deixar mai de banda el futbol, a … l’Antoni García “Anty”.

David Vila

President SFEscolaFutbol

Sant Fruitós de Bages, 28 de gener de 2017

Guanyador: FUNDACIÓ SANT TOMÀS-PARMO

Perquè: S’ha valorat l’ús de l’esport, mitjançant el Club CAR, com a eina de treball integrador per a les persones amb discapacitat.

DISCURS:

Premi RIUDOR 2014

Regidors, Sr. Olmo, Sr. Fontanet, entrenadors, amics i amigues, gràcies per ser avui aquí en aquesta magnífica sala de la recent inaugurada biblioteca municipal i per acompanyar-nos en la tercera edició de l’entrega del Premi RIUDOR, que atorga SANT FRUITÓS ESCOLA DE FUTBOL.

Ja fa gairebé 3 anys, que vam fundar aquesta entitat esportiva per tal de que encabís jugadors de 5 a 12 anys. El nostre compromís, en l’acte de presentació va se clar, volíem que l’escola tingués ànima pròpia, que se’ns pogués identificar pels nostres sentiments, per la manera de fer les coses i per la nostra il·lusió en fer-les. No seré jo qui digui si ho estem aconseguint, però us diré que estic orgullós, almenys, d’intentar-ho. Van fer l’escola pensant en que els nens i nenes del poble gaudissin jugant a futbol. Vam dir que els resultats ens eren bastant igual i que aquests no serien el nostre objectiu. Ho vam fer pensant en poder tenir esportistes, SI !, però a la vegada pensant en que potser els podríem ajudar

 en el seu creixement com a persones. En aquest creixement conjunt, esportistes i club, vam veure la necessitat de generar, de crear el premi que avui ens reuneix.

Quan entregàvem aquest premi l’any 2012, no sabíem quin seria el recorregut, com tampoc el sabem ara. Només podem saber que el premi ens ha ajudat i ens ajudarà a conèixer persones, a entendre motivacions i altres realitats, això és el que recollim i el que ens fa créixer.

Deia Robert Frost, que dos camins divergien en un bosc i que ell havia agafat el menys transitat; i això ho havia canviat tot. Nosaltres hem fet una mica el mateix, hem deixat de banda el camí de la competitivitat desmesurada, el de trepitjar l’altre per ser tu el millor, el de guanyar a qualsevol preu i hem agafat el camí que ens porta a compartir els guanys, a solidaritzar-nos amb els altres, a respectar als rivals. No hem canviat res, però som feliços plantejant aquest tipus d’esport.

Invertim en els joves, en el jovent, invertim en els nens i les nenes que es formen. Invertim en ells, ja que són ells els que acabaran sent les futures generacions del món. Vivim en un món que cal que inverteixi en els joves, en educació sobretot, però també en cultura i en esport. Però també cal que  invertim en ells de manera desinteressada donant-los-hi el nostre temps i aquells recursos que tinguem al nostre abast. Nosaltres, com a pares, com educadors només hem d’intentar que se sentint feliços i que el nostre comportament no sigui un obstacle en el seu aprenentatge, però deixem-los caure i ajudem-los a aixecar, deixem-los errar i ajudem-los a corregir. Així els farem més grans, els farem més forts, es faran més persones.

Fa ja un grapat d’ anys, un grup de pares amb nens amb discapacitat intel·lectual van apostar per millorar l’educació dels seus fills, en una època en que això devia de semblar una temeritat, potser per a molts, fins i tot una barbaritat. En aquest context, aquells pares, van fundar l’Associació Sant Tomàs.

Avui, el seu Director de l’Àrea Social i Educativa està entre nosaltres per acompanyar-nos i per recollir el nostre modest reconeixement. Un guardó que vol servir d’estímul, que vol servir per donar llum a l’esforç de molta i molta gent que es dedica a donar servei als altres, en altres paraules a educar i a  contribuir en la millora de la qualitat de vida d’uns nois i noies amb alguna discapacitat.

Però l’Associació Sant Tomàs ha anat una mica més enllà. Ha creat el Club CAR, un servei de lleure i esport. No n’ha tingut prou (i permeteu-me l’expressió), en donar vida a aquests joves a través de l’educació i la inserció laboral, sinó que ha trobat en l’esport i en el lleure una eina integradora, un mitjà que permet a aquestes persones amb discapacitat intel·lectual de retrobar-se amb l’esforç, amb el sacrifici i en creure en la seva pròpia superació. L’esport és una eina que permet a aquests esportistes fomentar la seva capacitat d’elecció i de relació amb la societat. No em direu que això no és anar una mica més enllà.

De fet, l’esport ha de ser això, un ens integrador, un mecanisme amb el que puguem gaudir i despertar el nostre intel·lecte, la nostra solidaritat i el nostre respecte envers els altres.

Avui, en aquest acte, SANT FRUITÓS ESCOLA DE FUTBOL vol reconèixer la sensibilitat i l’esforç de l’ ASSOCIACIÓ SANT TOMÀS i en especial del seu Club CAR en integrar a través de l’esport a persones amb discapacitat intel·lectual.

Enhorabona i moltes gràcies.